El crim i la violència era, a la societat medieval, una realitat i una pràctica completament normalitzada. Però, i dins els monestirs? Com i per què un monjo podia voler planejar un assassinat? Quins mecanismes tenia l'Església per fer front a una acció com aquesta? A aquestes i moltes altres preguntes són les que aquest llibre dona resposta. Ens situem al 5 de maig de 1353, al monestir de Sant Miquel de Cruïlles, on els fets ocorreguts aquell dia, i potser també d'anteriors, acaben en un procediment criminal a la cúria episcopal de Girona. La present obra analitza, mitjançant l'estudi històric d'aquest cas, la criminalitat dins les parets del món monacal i quines eren les particularitats i els motius que ho provocaven. Tanmateix, uns fets així no podien quedar impunes; per això, també s'analitza l'estructura i el funcionament de la cúria episcopal de Girona, una jurisdicció fins ara mancada de monografies. En definitiva, un viatge que mostra el costat fosc de la societat medieval i els mecanismes de les institucions per evitar-ho.

Carles Llussà i Ruiz (Manresa, 1926-2022) ens explica una vida plena de vivències, d'anècdotes, d'històries grans i petites que transcorren en els escenaris manresans de la República, la Guerra Civil, la dictadura franquista, la Transició i fins a l'actualitat. Tot plegat des de l'exercici de la seva vocació, una carrera mèdica viscuda amb profunditat durant més de mig segle. La vida d'aquest manresà, molt activa i compro-mesa; les seves activitats culturals, polítiques i professionals, fan d'aquestes pàgines un retrat fidel i acurat de la ciutat on va néixer i visqué gran part la seva vida.

Ramon Llull va redactar l'Art de fer e solre qüestions en català i, amb tota probabilitat, a Roma en 1295-1296; va ser traduïda al llatí molt posteriorment, el 1407. Es tracta d'una extensa obra de pràctica de l'Art lul·liana, fonamentada en l'Ars inventiva veritatis (1290) i en la Taula general (1293-1294), que té com a objectiu donar exemples d'aplicació de la doctrina cristiana. S'hi exposen els principis i els components del sistema de manera reiterada per facilitar-ne l'aprenentatge. Aquesta és la primera vegada que es publica la versió catalana original de l'Art de fer e solre qüestions, que és una de les últimes obres inèdites de Ramon Llull. Ofereix un veritable tresor d'ex-pressions i conceptes lul·lians fins ara desconeguts. Presentem el primer volum de l'obra, amb les distincions I i II; el segon (i últim) contindrà la distinció III.

El contingut del llibre gira entorn de la variació i l'accés de variants dialectals a la norma. S'introdueix amb una caracterització del català medieval afaiçonat per factors interns, socials, històrics i geogràfics, amb sovintejats contactes amb l'occità, particularment intensos en el rossellonès; es mostra com el veïnatge amb l'aragonès ha provocat, des dels primers segles de la colonització, algunes interferències en el valencià. S'analitza, després, la contribució a la lexicografia d'autors com Joan Esteve, Onofre Pou, Antoni Font, Pere Torra, Joan Lacavalleria i Carles Ros (segles XV-XVIII), precisant-ne les fonts respectives i el grau de fidelitat a l'àrea dialectal pròpia de cada autor, una actitud que més tard es repetirà en l'obra restauradora de Fabra i els seus continuadors amb un impuls participatiu del model lingüístic. Segueix una discussió sobre l'oportunitat dels conceptes de gal·loromanisme i iberoromanisme aplicats al català, amb una nova llista d'antropònims d'origen occità. El llibre clou amb una distribució geogràfica dels noms populars de la Via Làctia amb la seva interpretació lingüística.

Aquest és el cinquè i darrer treball dedicat a l'estudi de la Guerra Civil i la ciutat de Sabadell. Se centra en la instauració d'un nou règim polític dictatorial, que va procedir a l'abolició del sistema i les institucions democràtiques. S'hi analitza la formació d'un nou poder local, amb una presència majoritària de militants i adherits al partit únic (FET i JONS), que va imposar una ideologia conservadora, el nacionalcatolicisme. Així mateix, s'hi descriu la forta repressió desencadenada contra els vençuts de la guerra i el silenci imposat per la força al conjunt de la societat. Tot això en un context de dificultats per la recuperació econòmica, enmig d'un aïllament internacional i una política fortament intervencionista. La insuficiència de la producció interna i les dificultats importadores van obligar a la distribució de productes de manera racionada. Novament es desenvolupà un mercat negre de primeres matèries i de productes de subsistència. Una part important de la població es va mantenir en uns nivells de pobresa considerables, mentre que uns quants oportunistes es van enriquir.

La història del teatre representat a l’Arboç és constituïda, majoritàriament, per l’activitat de l’Elenc Artístic Arbocenc, que ha estat i segueix essent el grup més actiu de la vila. Aquest llibre compila l’estudi de tot el teatre fet (i documentat) a l’Arboç, des dels seus inicis (1770) fins a l’actualitat (2020).

El fet insular, en el cas de les Illes Balears, marca la seva cultura de manera profunda, però aquest epistolari és la mostra de com es creuen els camins de músics, intel·lectuals i estudiosos dels Països Catalans, car documenta la correspondència entre Felip Pedrell (pare de la musicologia espanyola) i músics com Antoni Noguera, Antoni J. Pont i Miquel Marquès; intel·lectuals com Gabriel Alomar, Joan Lluís Estelrich, Miquel del Sants Oliver i altres personalitats com Enric Alzamora, Eustaquio de Uriarte i el bisbe Campins. Un aspecte a considerar, aquí, és l'existència d'una mena de llavor, present en la història de les Illes, cap a l'estudi de la música, que s'inicia amb la figura del tractadista Simó Ben Tzemah Duran, rabí que fugí de Mallorca el 1391 arran de les persecucions als jueus. La correspondència del fons de la Biblioteca de Catalunya que es transcriu aquí documenta, precisament, les primeres passes de la musicologia balear de caràcter il·lustrat. Constitueix una font per a analitzar i difondre material vinculat als estudis etnomusicològics illencs en unes dates primerenques que pot esdevenir punt de partida per a futurs treballs d'aprofundiment.

Miscel·lània en homenatge a la lingüista i professora Lídia Pons i Griera, catedràtica a la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació.

Presentam ara el volum novè de l'Antologia de textos de les Illes Balears. Comprèn textos de literatura popular, teatrals, capitulars, contractuals, epistolars, dietaris, parlamentaris, homilètics, inventaris i onomàstics. És el darrer volum dels textos referents a Mallorca. Ara falten només els volums deu i onze, referits a les Pitiüses i a Menorca.

Correspondència d’exili aplega totes les cartes conservades entre el poeta Josep Carner (1884-1970) i el polític Miquel Ferrer (1899-1990). El conjunt és format per vint-i-cinc cartes carnerianes que, un cop acabada la seva etapa mexicana, ressegueixen el darrer sojorn belga del poeta, ja instal·lat el matrimoni Carner & Noulet a Brussel·les, la capital del país imaginat. Carner i Ferrer es van conèixer a Mèxic al final de la Guerra Civil, on tots dos van desembarcar com a exiliats. Ferrer, que havia estat empresonat per la seva activitat política, milità al BOC, que es diluí en el PSUC. Fou secretari general de la UGT de Catalunya. El periple vital de Josep Carner és molt més conegut: escriptor precoç, dotat d’un do de llengua privilegiat i d’una tècnica poètica prodigiosa, amb la ironia, la facècia i l’humor com a senyes d’identitat, estava cridat a ser el representant poètic del Noucentisme i un dels més grans escriptors europeus de tots els temps. Des del respecte que crea l’amistat, aquesta correspondència també anirà posant de relleu les diferències polítiques entre tots dos.